Diari: 22 de novembre

Ahir vaig anar al Teatre Monumental de Mataró a escoltar la última obra d’en Toni Silencis amb aquesta va guanyar el premi Ciutat de Manacor i Crèdit d’Andorra i per això s’ha organitzat una lectura sota la direcció de l’Emma Vilarassau i en Jordi Bosch. L’obra remet a la crisi financera i la corrupció il·legal departits polítics. Amb el que em quedo és amb la relació dels personatges. En tota l’obra no hi ha amor. Curiós si més no. Però tot lliga i funciona. Continua llegint

El meu professor de literatura

 

“Els qui, actualment, escrivim teatre, és a dir, els qui fem -com diria el meu mestre i amic Josep M. Benet i Jornet, Papitu -“literatura dramàtica”, sabem com és d’important tenir cura de la tradició per poder avançar i ser millors. Encara que després ens hi revoltem. “No et carreguis mai els teus clàssics o els autors que et precedeixen sense conèixer-los, sense llegir-los”, ens deia sempre el Papitu. I té raó. I li hem fet cas. A hores d’ara, pocs autors de la nova dramatúrgia catalana, fins i tot els més joves, menyspreen o menystenen Guimerà. I fins i tot ell mateix, Benet i Jornet. És un gran avenç respecte a generacions anteriors, que havien arribat a pronosticar la mort dels autors teatrals. Tanmateix, quin sentit té pretendre renovar o ser modern des de la ignorància? Aprendre literatura, llegir els grans autors -i també els no tan grans-, però els nostres, forma part de la tradició, sí. I què té això de dolent? Peter Handke deia que totes les tradicions són precioses i que cal tenir-ne cura com quan cultivem un jardí de flors. Cal lluitar contra aquells que volen aixafar-les, per error o per inadvertència. O per càlcul i mala fe.”

Sergi Belbel, diari Ara 19 de novembre de 2016

http://www.ara.cat/opinio/professor-literatura_0_1690630952.html

La gestació de l’obra segueix el seu camí. Ahir Sergi Belbel sorprenia amb un article al diari Ara que comparteix títol amb aquest escrit. Belbel ens retorna al seu passat per explicar el concepte de professor i educador. L’últim paràgraf és el que ens interessa. Reflexiona sobre la tradició i com ens hem comportat (m’incloc) dependents de la (poca) tradició teatral a casa nostra. Belbel ens convida a pensar; Continua llegint

Diari: 13 de novembre de 2016

Avui he anat a veure El Relato de un Náufrago al teatre Lliure de Gràcia. Una adaptació d’una novel·la de García Márquez que ens presenta un dilema interessantíssim. Les obres són de qui les viu o de qui les escriu? Adaptaré la resposta a les necessitats del treball que m’ocupa. Per mi, històries remeten a l’escriptor. Raó u: ningú ha viscut la història a part de l’escriptor. Continua llegint

Diari 14 de setembre de 2016

Continuo amb la lectura del Rei Lear. Shakespeare, per mi, forma part del grup dels escriptors/dramaturgs de la vida, com els anomeno. Aquests que narren la humanitat i d’aquesta en fan literatura. Aquí hi incloc Joyce, Rodoreda, Ibsen, Molière, Juan Marsé…(Els noms que em venen al cap ara mateix) El problema és que l’èpica que aconsegueix Shakespeare a partir de Hamlet o Horaci és perfectament equiparable a l’èpica transcendent, batejada per mi, del meu estimat Wajdi Mouwad.

Suposo que l’edat fa que m’enamori dels extrems. Ara mateix segueixo molt l’Oriol Broggi. Vull potència en l’espectacle i vull remoure les entranyes d’aquells que venen a veure l’obra, si finalment és representada. M’agradaria poder trobar l’èpica que busco però ara em falta trobar el missatge que vull explicar.

En una entrevista al portal Vilaweb.cat l’entrevisten per conèixer les seves properes produccions.  A part de la Perla 29 (companyia que dirigeix) també dirigirà La desaparició de Wendy a la nova Sala Beckett.

“Considera que les comèdies serveixen per passar l’estona mentre que les tragèdies són les obres imprescindibles.” diu Meritxell Verdaguer per presentar l’entrevista.3

En aquesta resposta, trobem l’èpica de la qual parlo: Continua llegint

Entrevista a Marc Artigau

De camí a Barcelona he començat a donar-hi voltes. Quin teatre és el que m’agradaria escriure? Desprès de la xerrada amb en Toni Cabré, les respostes d’en Xavier Albertí i tot el teatre que he vist i llegit, em fa dubtar quedar-me amb un estil concret. Tot hi és present, tot m’atrau. Fa dies que em volta pel cap la tragèdia. Aquesta que et remou per dins i que parla de tot. Fa poc vaig anar a veure Caïm i Abel, una producció de la Perla 29. Una obra que em va deixar bocabadat. Potser del millor que he vist aquest darrer any. Una obra èpica i transcendent, uns recursos teatrals ben escollits, actuals i entenedors i unes bèsties de personatges i en un espai immillorable.

És per això que decideixo contactar amb en Marc Artigau, director i escriptor de l’obra, i programem una quedada al barri de Sants.

Quedem a les 18.30h a la plaça de Sants i mentres l’espero, preparo tots els papers de l’entrevista. Com he arribat abans de l’hora, m’assec a un banc enmig de la mateixa plaça al costat d’un gronxador ple de nens jugant. “Els espectadors del present” així els anomena en Marc. Continua llegint

Diari: 29 d’agost de 2016

Aquest curs amb l’escola tindré el plaer de veure Les Noces de Fígaro. Una obra de Beaumarchais que juga, com Molière, amb les relacions de Palau. Tracta l’amor, el matrimoni, l’engany, la infidelitat, l’honestedat, l’atzar i la sort.

http://www.ccma.cat/video/embed/5607813

A l’entrevista del Tria 33, Toni Puntí entrevistava Lluís Homar i parlen, d’entre d’altres coses, d’aquesta producció que s’estrenarà al gener a la Sala Puigserver del Lliure de Montjuic. Parlem de la producció del 89, catalogada com a “lluminosa” amb actors com Jordi Bosch, Lluís Homar, Anna Lizaran o Emma Vilarasau. Tots ells, i més, van formar part d’unes de les obres més conegudes del Teatre Lliure.

Continua llegint

Diari: 9 d’agost de 2016

Avui em concentro en una de les figures de les que més he sentit a parlar, segurament, aquests últims anys. Eduardo De Filippo.

A De Filippo el conec el 2015 amb l’emissió de Teatral  de TV3. Pere Arquillué va seguir l’evolució de la producció que va fer el Teatre Nacional amb l’obra de l’autor napolità. l’Art de la Comèdia. En el primer programa (Eduaaardo 30/04/2015), viatgen fins a Nàpols i conjuntament amb Xavier Albertí, ja conegut per nosaltres, comenten els detalls de la seva vida i obra. Al conèixer la seva vida, coneixem també el teatre italià de l’època.

Quan parlem de l’Art de la Comèdia parlem de teatre ideològic, si m’ho permeteu. Parlem d’un autor com De Filippo que es troba una Itàlia saquejada i arruïnada després de la segona guerra mundial, i ell acaba comprant un teatre que ha quedat destruït. El Teatre San Ferdinando, que reconstruirà amb els guanys que obté de fer obres arreu del territori. Aquesta obra neix dels problemes que va tenir amb l’administració, desprès de negar-li totes les subvenció.

“L’art de la comèdia és un joc de paraules amb la Commedia dell’arte, aquesta, ens parla de la funció del teatre dins la societat. ”

Xavier Albertí

Continua llegint

Entrevista a Toni Cabré

ENTREVISTA A TONI CABRÉ

TONI: No m’he preparat res! T’he portat el llibre (treu el llibre Tot esperant Godot)

BERNAT:Doncs mira! Et porto el mateix!

T:I per què?

B: Perquè amb la meva professora, que és amb qui faig el treball…

T: Com és que has agafat aquest mateix? Si que és casualitat!

B: Perquè vaig llegir, en el pròleg de Navegants, cometes que te’l llegies d’amagat quan estudiaves al Salesians…

T:El que passa és que no era aquesta edició, aquesta és posterior. Però bueno és igual…. La traducció d’en Joan Olivé és la mateixa.

B: Em va sorprendre. Perquè vas estudiar al salesians?

T: Sí! Clar, jo sóc del 57! Jo faig fer tot el meu batxillerat en castellà! I a més a més…. Quan en Franco es va morir, jo ja estava a la universitat!

Per tant, vinc de l’escola aquesta… Els últims anys, ja es va començar a obrir… i feien alguna cosa en català… El 73-74.

B: A Mataró?

T:Sí! Aquí a d’alt…

B: Sí! Jo hi estudio!

T: Fa molt que no hi vaig! Pensa que vaig plegar el 73…

B: Buf! Continua llegint

Diari: 18 de juliol de 2016

Absurd però profund. Avui he acabat de llegir Tot esperant Godot i un cop llegit m’he arribat a plantejar que no havia entès l’obra. Hauria llegit massa ràpid o bé estaria pensant en altres coses i m’he distret. He buscat informació de l’obra i m’he trobat amb diferents resums, i tot el que hi deia ho havia entès a la perfecció. I doncs? Què m’ha passat? Ara que tinc més perspectiva he arribat a pensar que senzillament m’he confós. M’esperava una obra totalment diferent. Quan em parlaven del teatre de l’absurd m’imaginava ovnis volant, aliens que juguen a les cartes i persones que declaren la pau. Beckett és un altre món. Continua llegint